Un esguard de mar blava

A Ramir els dilluns el duia el seu iaio Cosme que era viudo i vivia al carrer del Molí. Era un home d'aspecte agradable, reposat en el parlar i molt correcte en el tracte. Sempre venia amb temps per preguntar-me com es portava el seu net i de passada fer una xarrradeta amb la mestra. A mi m'agradava sentir-lo parlar amb la gràcia i la parsimònia de les persones grans. M'havia anat explicant que ell des que va morir la seua dona, al cel sia, es va quedar orfe. Hi havien passat molts anys i encara l'enyorava__ deia__ S'ocupava d'un trocet de terra que tenia a l'horta, plantat de fruites i hortalisses, on anava tots els dies amb bicicleta. També s'endreçava la casa i feia el mercat. De la roba s'encarregava una veïna perquè no els hi volia donar-los faena als fills.             __ Hui no fa molt bona cara, senyor Cosme.- li deia de vegades- potser no ha descansat bé...             __ Gens ni miqueta na Francesca. Dorm molt poc jo, i sovi

autora, Barbara Wijnveld Per fi en sonar el telèfon algú va contestar a l'altre costat del fil, era l'eminent psicoterapeuta. Hauria tornat ja del viatge? Em vaig adonar que experimentava cert ressentiment. La conversa fou breu sense concessions de cap tipus. Li vaig dir que havia d'anar-hi a ciutat, per poc temps, un parell de dies tan sols, a gestionar l'habitatge. Directament li vaig demanar si ens podríem veure. Una cita, un lloc, una hora...tot va quedar clar. Quan vaig penjar l'auricular em sentia narcotitzada. No m'ho podia creure...ens esperava el moment del reencontre. Mentrestant jo tenia un cafís de problemes per resoldre. La situació a casa era cada vegada més tensa. Els fills no van comprendre res, o potser no els ho havia sabut explicar com calia. No ho sé. Per a ells jo era l'única responsable. Es respirava un ambient dramàtic molt de malgrat; per evitar-ho estava disposada a tot, a totes les renuncies, a avenir-me a quasi totes le