Un esguard de mar blava

 Forma narrativa 1ª persona, sentiment mostrat. Aquella vesprada de diumenge em trobava planxant la roba, com tenia per costum, davant el balcó del quart d'estar. Ell se'n havia anat al Casino a llegir la premsa. A mi no sols no em feia res sinó que agraïa aquella estona de soledat i silenci. De vegades m'agradava escoltar la radio. Les veus radiofòniques sempre havien estat el teló de fons de la meua existència. Elles em feien companyia i alimentaven els meus somnis. Sí, potser era massa jove per portar aquella vida...treball, responsabilitats, renuncies. Cóm havia arribat a aquesta situació, pensava mentre de forma automàtica anava buidant el cistell de la roba i penjant-la acuradament, com em va ensenyar la meua mare. De joveneta, quan les meues amigues començaren

                                           conte de Pere Calders __Que em podria dir quina hora és. __És clar que puc! Que em pren per ase? __Mai dels mais. El fet d'haver-li demanat hora bona, ja vol dir que confio en els seus sentiments... __És que ens anem tornant desconfiats. Què significa, si no, aquest irritant de si “li podria dir” __Són maneres col·loquials, faci-se'n càrrec. Estic segur que pot: que té hora bona si us plau? __Ja hi torna! Si és la que tinc, per a mi és bona. Vostè no té cap dret a fiscalitzar-me-la, i jo no tinc cap obligació de donar-li explicacions del meu rellotge. Estaríem frescos! __Doncs deixem-ho en hora aproximada. Que me la podria donar? __I què farà vostè de la meva hora? Vivim en una societat en la que ningú dona res per res, i aquesta actitud seva s'assembla molt a la mendicitat pública. No sé n'avergonyeix? __Ara que m'ho pregunta, m'adono que sí. Em fa vergonya que hi hagi algú tan animal. Q