Un esguard de mar blava

diumenge, 28 maig 1987/ cap 19 En la vida les coses mai no són dolentes ni bones del tot, sinó que quasi sempre se donen barrejades fins al punt que de vegades un no sap si riure's o plorar. Vet si no el dia de hui. M'arriba una notificació de la Conselleria d'Educació denegant-me el permís per fer una excursió amb els pàrvuls. Em sap greu però és millor, m'estalvia la tira de feia. Hui comencen per dir-me que m'han entrat al pis de V. Em quede de pedra. Sort que el tenia buit encara. En anar els posaré una nota als lladres per si tornen a visitar-me: "SÓC UNA DONA SEPARADA AMB CÀRREGUES FAMILIARS,NO TINC JOIES NI DINERS.ES PREGA DEIXEN UN DONATIU A LA SAFATA". Aconseguisc quedar per a que vinguen uns operaris a replegar el dormitori de ma mare per restaurar-lo. La meua filla, pobreta, ha sofert un petit accident: li han xafat el dit gorrí en una porta a l'escola. Fractura i punts. Em comuniquen que al pis ja m'han posat l'aigua i la llum

Per a no apartar-me de la meua forma de ser, que diu sí  i que tan sols de manera indirecta, tan sols contra la seua voluntat, té a veure amb la contradicció i la crítica, senyalaré de seguida les tres tasques per les quals se té necessitat d'educadors. S'ha d'aprendre a veure , s'ha d'aprendre a pensar , s'ha d'aprendre a parlar  i a  escriure: la meta en estes tres coses és una cultura aristocràtica.