Un esguard de mar blava

Les fulles mortes 29, 0ctubre,1989/ cap 59 Sempre necessitem unes quantes persones a qui poder dir les coses, les bones i les dolentes. Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca 1954) Fa pocs dies vaig tenir un somni. Vaig somiar que “M'havien de tallar el cap, tenia una certesa absoluta. No, jo no havia fet cap mèrit, tan sols sabia que m'havien d'executar, era inevitable. Anava en companyia del meu germà i arribàrem a un jardí il·luminat per un sol onejat i de color bromós, on ens trobarem a la nostra cosina Cristina. Formaven un grup de gent al voltant d'una taula del jardí. Jo pensava, i comentava amb tots ells el que passaria. I com que no podia eludir aquest fet el que demanava era que arribat el moment que fos ràpid i ben fet i que no em feren patir inútilment.” Bo, van a tallar-me, si no el cap, part de l'ànima. No sé que passarà després però que me l'han de tallar és cert. No sé si ploraré, si m'enfonsaré, si em donaré a la vid

Ja és sabut que a Holanda, i en particular Amsterdam, s'hi identifica també pels molins. Nosaltres vam tenir el plaer de contemplar-los de lluny, d'aprop, per fora i per dins, es que queden, esclar perquè gran nombre d'ell van desapareixer per la creixent urbanització; hiu en resten només set. L'estructura està determinada per la part del molí que és mòbil al vent: Cap, base, o totalitat del cos (molí giratori de cap o base giratòria). A mi em van semblar per dins d'una gran complexitat. No obstant un molí és una imatge de conte. Us imagineu quantes coses que podien passar dins el molí, atès que la seua misió eren, uns per drenar i expulsar l'aigua, d'altres, serrar, d'altres per premsar llavors oleaginoses. En fi aquelles màquines tan imponents con senzilles suggerien mil relats enmig del bosc i sota un cel tan dolç.    

 NINA SIMONE diumenge, 10 de Juny, 1989/cap 58 No debades, vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim, cada instant en què batega el verb, totes les músiques de l'aigua. Vicent Alonso (Godella, l'Horta 1948) La idea del programa de radio va engrescar a les meues companyes d'allò més, Berta Feliu, poseïa un refinat sentit del humor, Lídia Conti, amiguíssima de Berta, les dues es potenciaven i fornien diàlegs molt ocurrents i Clara soler, que sabia estar a l'altura de les circumstàncies. La primera reunió, després d'haver arribat al consens, va ser ca Lídia. Vam acordar de que cascuna tendria uns trenta minuts de participació directa i es faria càrrec de donar-li contingut a una de les quatre seccions que formarien la programació. El títol del programa, “I tu, com t'ho montes? ” Per a un divendres de vuit a deu, es tractava de informar sobre espectacles cinema, música, teatre, etcètera, açò anava a càrrec de Lídi