Un esguard de mar blava

Billie Holiday, My man 20,novembre, 1989 /cap. 67 El teu cabell fa olor de pintura, les meves mans d'adéus inútils. Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat 1944) Al mateix temps quina comtrapatida rebia? A banda del seu amor, la seua ajuda inestimable, la seua companyia, el seu temps, que amb gran esforç, sens bubte, em proporcionava...res més. Vull dir que el seu món romania velat per a mi. Jo no podia accedir a cap de les seues relacions, ésclar. El poc que conec ho he hagut de deduït de les seues referències...No pot ser d'altra forma. De vegades  ensopegàvem amb alguna persona que ens podia veure, es a dir veure'l amb una dona. Aquesta situació era, i és, violenta per a mi i compromesa. Jo havia d'amagar-me per anar amb ell?. De cap de les maneres era aquesta la relació d'igual a igual que jo tant havia desitjat. En aqueix sentit, i malgrat que passem molt de temps junts i la qualitat inqüestionable dels nostres sentiments, ara ja

Billie Holiday- 1935 10, novembre, 1989/ cap 66 Ara faria això, trencaria papers, trencaria paraules cada vegada fent els trossos més menuts. Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) No sé si ho hagués pogut fer, em pense que no. Però per a mi era important que ell comprenguera que no es tractava en absolut de fer-nos retrets un a l'altre per unes exigències fora mida. Volia fer-li compredre, en base al meu ideal sobre l'amor- tan bell com utòpic- que només en la mesura que forem capaços de respectar-nos, ho seríem d'estimar-nos. Havíem d'entendre que només, si érem capaços de respectar-nos, seríem capaçós d'astimar-nos, entenent per respecte un reconeixement muntu de les coses que per a un i a l'altre eren importants, la familia, les aficions, les amistades...Ho deia d'ensems que era conscient de la dificultat que això implicava. Perquè quan ell em confessava la necessitat imperiosa que sentia d'estar amb mi, jo n

7, novembre 1989/cap.65 No vull conversar mai amb un home que hagi escrit més que llegit. Samuel Johnson, escriptor i lexicògraf britànic (1709-1784) Per què de vegades les reflexions em porten a una cruïlla, amb el meu capficament per voler entendre una situació sobre la que sé, de segur, que no tinc la suficient informació. Miquel tan bon punt es presenta la qüestió, es tanca com un ostra perlífera i no em parla de res o de quasi res del que fa quan no hi som junts. Sols em parla del que diu que sent, i jo m'ho he de creure, però mai d'allò que diu ella, ni del que fa, ni del que pensa. Aquests aspectes s'estenen davant meu una boira espessa entre la qual he de transitar. Tan prompte ens van coneixer Miquel em va dir que ell i la seua dona n'estaven separats de fet, que ell vivia al xalet, a una urbanització no massa lluny de la ciutat i que ella es quedà a la casa per tal d'atendre el negoci familiar. Tot i que es veien freqüentment.