Un esguard de mar blava

27, gener, 1991/ cap 86 Hi ha homes, homenets, monicacos i calamanduris.                                                                dita valenciana S, Aguilera Gomis: Com que la paciència té un límit, com tot a aquesta vida, la meua ja s'ha acabat, per la qual cosa li adrece aquestes paraules de comiat per a que quede constància, almenys, de tot el temps, l'esforç i el treball que vostè m'ha fet perdre. Per si no se'n recorda faré un poc d'història.Tot començà amb un anunci en premsa de radio Sèquia a la recerca d'una locutora en valencià. Recorda? D'aqueixa manera és com ens posàrem en contacte, senyor meu. Unes setmanes després d'acudir a l'entrevista i omplir l'imprès adient, em va comunicar que podia comptar amb un espai setmanal de dues hores per realitzar un programa. En una setmana, com sap, estigué el programa en antena. Després de tres mesos d'un treball intens, sense cap rem

  dissabte, 15, setembre 1990 / cap 85 Començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut. Jaume Cabré (Barcelona 1947) A les postres Lucans en va mostrar encuriosit.          __Què ha passat, Marina, veig que aquesta última etapa t'ha canviat. T'ha fet esdevenir una dona diferent, em fa l'efecte que has crescut, que té un projecte de vida més definit. Es un canvi molt subtil, a penes perceptible a ulls estranys, supose. I Amb tot molt positiu.         __Ai, Lucans, amic meu. Ara em trobe plena d'energia que canalitze vers el treball, vers a la creativitat, als altres, família, amics, companys...amb els que intente establir vincles afectius perdurables en el temps i la distància.         __No et coneixia aquesta nova faceta. Et trobe...com ho diria jo? serena, molt més serena, com si hagueres viscuts anys en uns mesos.        __Després de tot el temps que duc ací, alguns dels meus somni