Un esguard de mar blava

     dissabte, 25 d'agost, 1989/cap 94 Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.                                                   Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965) Em venia al pensament com, una pel·licula en color sèpia, quan la mare em va demanar, Tu, Marina, vols estudiar? La mestra es queixa de tu, diu que no fas res a l'escola...No m'ho vaig pensar dues voltes. Sí, mama, jo vull estudiar. I em portà al l'únic col·legi on podia fer el batxiller. La monja Adela em va dir que a totes elles s'hi havia de dir “mares” escepte a la superiora que li havia de dir "reverendamare". A mi tot plegat em va semblar un nom massa llarg. No obstant això jo, com dèia mon pare, “veure, escoltar i callar”. I ens va fer passar a un saleta. Al cap d'uns minuts va comparéixer amb un bona pila de llibres, de llibres i

dilluns, 16, maig, 1989/cap 90 A mesura que la comunicació de masses arriba a més persones, menys es comuniquen les unes amb les altres. Marya Mannes, escriptora nord-americana (1904-1990) En efecte, Silene m'ha deixat a l'estacada. I el que més em dol és que ha traït la meua confiança. Ni de conya ho haguera pensat. Tan afectuosa ella, tan comprensiva, amb el seu somriure sempre posat i una eixida ingeniosa als seus llavis de coral, continuament retocats. I jo, que sóc fava, encara confiava que m'ajudaria. L'altre dia vaig anar a visitar-la al seu apartament de la platja, com li vaig prometre. Després de dinar, mentre el seu marit mirava el futbol, baixarem a la platja a fer una passejada. __Silene, he pensat presentar-me a la convocatòria de places a l'estranger. __No serà de deveres... __Ho tinc decidit. Havia arribat un moment que el col·legi era un malson i només volia desempellegar-m'hi. Tot i que fora a costa de m

diumenge, 15 d'agost, 1989/ cap 93 "La fantasia humana és immensament més pobra que la realitat"                                                                     CESARE PAVESE El director assegut darrere la gran taula del seu despatx semblava el pare etern. Ens va fer seure a unes còmodes butaques de pell que armonitzaven amb la discreta elegància de l'ambient. El metge molt al seu paper va demanar a la seua infermera que li portara l'expedient de la malalta Andrea Jover. El va obrir i l'estudià amb atenció durant uns minuts.  __Vostès volen una resposta. La malalta ha estat tot aquest temps en observació i se li han realitzat les proves que calien fins poder tenir una certesa suficient del diagnòstic. Així doncs, observe aquesta dada molt significativa, la velocitat en sang, és un indicatiu de que pot patir un tumor cancerigen.  El que digué després ja no ho recorde. Sols se'm va quedar al cap aquella paraula ater