Un esguard de mar blava

Deixant endarrere els últims contraforts dels tallats del Voltor i de l'Aguila, que tancaren per baix el Domini de la Marca, hauríeu pogut navegar durant algun temps en calma i a bona marxa, si sabíeu governar amb perícia la vostra barca, nova de trinca, ben marinera. Però, quan les augües tornassen a aquietar-se, no hauríeu de frefiar-vos-en, sinó que hauríeu de posar, ben al contrari, la máxima atenció, perquè us amenaçava un perill imminent. Un caragol central estaria a punt d'engolir-vos i arrossegar-vos al fons, on seríeu tancats per sempre, sense possibilitat d'escapatòria, dins d'olles profundes que els reserven als mariners despistats.  I encara n'hi hauríeu de posar més, mentre evitàveu, observant el rumb precís, a no tocar a les robes, no quedàs la carena de la nau frenada pels llots, perquè aquell era el Territori dels Boscs Descarnats. Allí viuen, sense deixa-hi viure ningú més, els Monstres Devoradors de la Vegetació, de braços de cranc i d

 "Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meua àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exteminat ( més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui,  no es deixava per demà). I , si no era exterminat, s'autoexterminava ". La Nes és una psiquiatra de quarenta-vuit anys que viu sota la pressió d'una percepció  del temps anormalment accelerada. Filla d'un cirujà d'una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents. La dona veloç és una original mirada del gran "mal" contemporani: la tirania de la immediatesa en la majora d'àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és "important" del que és "urgent" Premi Ramon Llum  2012 Bo, jo no sé si puc parlar desapassio

Cuaderno de otoño.   La fragua , de Marcos González Sedano …despierta Andalucia, despierta y anda. Y allí estaba la fragua, junto a los carámbanos de la noche, esperando que Vulcano despertara de su sueño y en un gélido soplo granaíno prendiese el carbón. Uno, Manuel Contreras, Polígono de la Cartuja, Granada, encofrador, parado. Dos, Cecilia Ganivet, Alhama de Granada, profesora de lengua, parada. Los duendes del fuego eran luciérnagas que abandonaban su cama en un chisporreteo de alegría imitando a los niños que en los días de fiesta juegan bajo la lluvia. Tres, Antonia Angulo,Jódar, Jaén,jornalera, parada. Cuatro, Ana de la Torre, Jaén, arquitecta, parada. La voz del maestro llamaba al martillo y el acero en la fragua empezaba a calentar, mientras el aprendiz lleno de frío frotaba sus agrietadas manos. Cinco, José Villaespesa, Barriada de Pescadería, Almería, marinero, parado. Seis, Alba Sierra, Huercal de Almería, Almería, música, parada.

La mendiga María Vacas Sentís Rebelión …dio un saludo por limosna a una mendiga La mejor imagen de nuestra realidad social nos la regaló hace poco el príncipe Felipe, quien en una instantánea buñuelesca dio un saludo por limosna a una mendiga a las puertas de una iglesia. El azar se confabuló con el heredero para regalarnos el más poderoso símbolo de esta estafa monumental y suicida en la que algunos, para supuestamente salvarnos, nos han hundido hasta los tobillos en el barro. La indigente que pide ayuda real y sólo encuentra un galante apretón de manos y la sonrisa dentífrica del que sabe que nunca le va a faltar de nada. La gente desangrándose, perdiendo casa, trabajo, salud, alegría y un futuro digno; y obteniendo por respuesta discursos vacuos y elitistas en forma de loas al optimismo y cantos contra la resignación; cuando no elogios directos a la reforma laboral, destructora de empleo estable, o a los incontables sacrificios de la clase trabajadora; como l