Un esguard de mar blava

                Cròniques Personals              31 Finalment he hagut d'anar al metge, plaques i romanços..."possible fractura o fisura..." sí, al pómul. Vaig sentir una ràbia cega. I jo tan figa, esperant, una vegada més, que el cos s'ho apanyés...és que sòc més infeliç que una espardenya! Així que demà em toca parlar amb el cirujà maxilo-facial, a veure si pot fer algun miracle després de tres mesos. Ja vaig arribar a la consulta pensant que podía ser això, tot i que em va cridar l'atenció la lentitut en que es resolvia el procès de recuperació, però...en fí. Demà veure'm; sort que la dieta hipocalòrica va donant els seus fruits. Prompte podré posar-me la meua roba. Esta vesprada he estat acabant de llegir el llibre sobre el president "D. Manuel Azaña" i s'hi m'ha passat en un bis-bas; ara seguiré amb "Mestres valencians durant el franquisme". Per fí comença a parlar-se de la Guerra Civil. Per mi

                 Cròniques personals 30 He trobat un llibre com caigut del cel "Maestros valencianos bajo el franquismo". Ara seguiré documentant-me sobre la Guerra Civil, és un tema recurrent per les generacions dels fills dels que van patir-la en propia carn, i mai no ben acabada d'explicar. Llavors hi havia entre la gent allò que es podia anomenar un pacte de silenci, com no podia ser d'altra manera. Quan preguntàvem es limitaven a relatar anècdotes aillades relacionades amb l'escasesa o manca d'aliments, roba, medicaments...i totes les carències imaginables, les mares; si em dirigia a mon pare, de vegades se'm quedava mirant i jo obserbava cóm els ulls s'hi l'omplien de llàgrimes... Van haver de passar anys per conéixer els "perquès" de gran part d'allò que constituïa el món dels adults. Amb tot, quan parlaven, les informacions eren tan sesgades que semblaven les peces d'un trecaclosques que els

                                 Crò niques Personals                            (originals de Llum Sánchez)                              01 Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaràn frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé. Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindran a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat llegint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà més. La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses així... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Han passat tan prompte...No, no em queixe ho he ben aprofitat.  Els &

              Cròniques Personals 29 Ahir, quan tornava del centre, me'n vaig anar a fer una passetjada. Vaig trobar un home gratant a un contenidor i menjant-se el que trobava allí mateix. Un altre, aquest ben endreçat i jove, agenollat enmig d'una plaça, amb un cartell a les mans... Però ningú féiem cás i seguíem el nostre camí. Fa temps que li done voltes a la idea d'ajudar a aquesta gent, però no sé com fer-ho. No hi ha dret que aquetes persones estiguen desateses enmig de la benestança, del malbaratament i fins i tot de l'opulència. Ha començat un nou curs, i ara em sent millor que mai, professional i humanament, més competent, més sàvia...Acabe d'acomplir vint-i-tants anys de mestra –que es diuen prompte– ara és quan sóc conscient que sé un poc de qué va la història. Enguany el repte és comprendre a tots i cadascú dels alumnes, mantenir un contacte freqüent amb les seues famílies i ajudar-los, siguen com siguen i es