Un esguard de mar blava

Cróniques personals Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle... Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens. Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt. Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavor

                       Cròniques Personals original de Llum Sánchez 88 Vent de tardor. i males herbes i camps: Pas de Fuja Basho Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però. Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

                        Cròniques Personals original de Llum Sánchez 88 Vent de tardor. i males herbes i camps: Pas de Fuja Basho Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però. Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten f